Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
15 de desembre amb sopar de Nadal

Comentarem:
Els estranys de Raül Garrigasait

divendres, 20 de gener de 2017

El plaer de passejar amb la Marianna Ucrìa per la seva llarga vida






A fora és fosc. El silenci embolcalla la Marianna, estèril i absolut. Les paraules diu l'escriptor, són recollides pels ulls com raïms d'una vinya suspesa, són espremudes pel pensament, que gira com una roda de molí, i després, en forma líquida, s'escampen i flueixen felices per les venes. És aquesta la divina verema de la literatura? 

La llarga vida de Marianna Ucrìa 
de Dacia Maraini – Editorial Minúscula 2013 (Pàgina 179)


 


La Llarga vida de la Marianna Ucrìa és literatura en majúscules. Dacia Maraini ens convida a passejar per la Sicília de segle XVIII, a mirar i sentir aquella terra i la seva gent a través dels ulls i el pensament d'una dona de la noblesa que és sordmuda. Sense oïda i sense veu, aguditza la resta dels sentits i es converteix en una observadora excepcional d'un temps de trànsit en què les idees de la il·lustració es comencen a estendre per Europa, però són lluny encara del món on ella viu. Ella les anirà descobrint mitjançant les lectures que l'ajudaran a prendre decisions gens habituals per una dona. Ho farà d'una manera tan senzilla i planera que quasi no percebrem els canvis fins al final d'una llarga vida. Un camí de passos curts però segurs cap a la llibertat.

Algunes de les reflexions que va fer la gent del Club:

És una novel·la molt documentada que ens fa conèixer un país i una època, que aporta informació fins al més petit detall a través d'un llenguatge de sensacions sense so. Extremadament sensible i sensual: notem el fred i la calor, sentim les olors i ens hem de tapar el nas perquè no podem aguantar les pudors.

              «El silenci és una aigua morta al cos mutilat de la nena que acaba de fer set anys. En aquesta aigua quieta i clara hi suren el carruatge, els terrats amb roba estesa, les gallines que corren, el mar que s'entreveu al lluny, el senyor pare adormit.»
(pag. 11)

            «Una dona minúscula vestida de blanc i vermell surt del no-res amb una nena al coll i adreça a la visitant un somriure circumspecte que li arruga la cara verolosa. La Marianna no aconsegueix no tòrcer el gest davant l'atac d'aquelles olors insolents: de femta, d'orina seca, de llet presa, de carbonissa, de figues seques, de cigrons bullits. El fum li penetra als ulls, a la boca, i la fa tossir.»
(pag 265) 


Els traumes infantils com a condicionants de la vida dels adults i l'opció feminista per reivindicar el paper de les dones contra l'esclavitud de ser només màquines de parir, però de parir mascles especialment, són els fils conductors, encara que no únics, de la història. També ens parla de l'amor i de la impossibilitat per viure'l, de gelosies i d'odis, de les repressions, de les terribles condicions de vida dels més humils, de les malalties i de la mort, dels plaers robats com el descobriment d'un cos desitjat o les llargues vetllades a la biblioteca en companyia de pensadors maleïts.

             «Pensar el pensament, vet aquí una cosa agosarada que la tempta com un exercici al qual lliurar-se secretament . El senyor Grass, amb una impertinència  digna d'un jove estudiós, s'ha posat a trepitjar els prats del seu cap. No conten amb això, ha vingut amb un amic: el senyor David Hume , amb aquell ridícul turbant.»
(pag 156)

Cada personatge ocupa el lloc que té adjudicat des del naixement i acompleix la missió de servir o ser amo; eclesiàstic reproductor de pensaments o pare que ha de perpetuar l'espècie i augmentar fortunes creuant llinatges. Només alguns se n'escapen, i encara a estones. Són bàsicament dones, amb petites i decisives victòries personals de les quals l'autora no en fa un pamflet. No hi ha rebel·lió aparent. Una lectura acurada ens fa adonar de la importància dels gestos.

               “Mentrestant, una llum s'ha insinuat en la grisor lletosa del mirall. No s'ha adonat que vespreja i a la porta hi ha la Fila amb un canelobre. No sap si entrar. La Marianna la crida amb la mà. La Fila camina a passos petits i vacil·lants; deixa el canelobre a la taula, va per marxar. La Marianna l'agafa per un braç, li aixeca amb dos dits la bora de la faldilla i veu que no porta sabates. La noia, sentint-se descoberta, la mira amb ulls de rata atrapada... li ha regalat tres parells de sabates, però així que pot ella se les treu i volta peunua”
(pag 135)



Res és en el fons gens original: l'opressió d'unes classes damunt les altres, el domini patriarcal, el càstig per als pobres que no poden pagar els deutes i la impunitat per als crims dels poderosos. Músiques que continuen sonant encara.


Com a “contres”, que en són pocs,  creiem que l'autora tenia planejat dir tantes coses que costen d'encabir en 386 pàgines i situar-les en un context que ha estudiat a fons. Dins la història, que en general flueix amb naturalitat i espontaneïtat, hi trobem situacions que semblen una mica forçades: un personatge absolutament secundari que entra en la trama únicament per deixar a l'abast de la protagonista un llibre de David Hume, per exemple, o l'estranya condició telepàtica de la Marianna, necessària per fer-li conèixer el que no hagués pogut saber d'altra manera ja que no hi sent.

I al final... Millor ho deixem obert, perquè qui la llegeixi hi pugui arribar amb el mateix bon gust de boca que hi hem arribat nosaltres. El que va passar al club al final de la tertúlia va ser que la Fina va repetir la pregunta: la recomanaríeu? I es va sentir un fort i unànime SÍ.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada