Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
20 de setembre amb sopar d'inici de curs

Comentarem:
La muntanya màgica de Thomas Mann.

dilluns, 26 de juny de 2017

Un vespre amb Vasconcelos

Vam fer la trobada de final de curs el dia 20 de juny, quan encara era primavera però ja feia calor, molta més de la normal per l'època. A les vuit del vespre, al voltant de la piscina i amb unes caipirinhes ben carregades (de gel i de menta), començarem a parlar del llibre que havíem escollit per tancar la temporada.

Quan es va proposar La meva planta taronja llima, moltes persones del club van dir que sí perquè el títol era bonic. Un cop llegida, la majoria pensaven que la novel.la també era bonica, però bàsicament, en el què tothom estava d'acord és que era trista, molt trista. Algú havia plorat. 

Trista, bonica, dura, optimista, vital, de creixement, molt realista, extraordinàriament sensible ... D'aquestes, i segurament de més maneres, la va anar definint la gent. Creïble? Algú tenia dubtes al respecte. 

La meva planta taronja llima, és la primera obra d'una tetralogia biogràfica de José Mauro de Vasconcelos, també és la més coneguda. El protagonista és un nen brasiler, pobre, superdotat, sensible, bo, i a la vegada molt, molt trapella, tant que no para de rebre pallisses dels pares i dels germans grans, algunes a punt de matar-lo. A casa el defineixen com murri, dimoni o gat groguenc de carrer. A l'escola és sensible, generós i atent. Per al seu amic portuguès és l'ànima més bona que hagi existit. 

En realitat la història només dura sis mesos. No és fàcil, va dir algú, acotar els records, quan ets adult, dins un període tant concret. Només és possible fer-ho quan s'hi comprimeix una duresa extrema: Un pare que s'ha quedat sense feina, un Nadal sense regals, un sopar tan trist que no podíem ni pensar.  La mare esgotada de treballar a la fàbrica per un sou de misèria. La frustració i la vergonya dels germans. Algú que als cinc anys és a punt per descobrir la vida i descobreix el dolor. Un nen amb unes ànsies desesperades d'aprendre que no troba respostes, que només es pot fer present a través de les trapelleries (trastorn per dèficit d'atenció, potser el definiríem avui). Per què el peguen d'aquella manera? N'és responsable la família? És a causa de les circumstàncies? Què significa socialment, en aquell context, l'educació a través de les pallisses? I ara? La tertúlia va donar per molt en aquest sentit. Sens dubte la lectura de  La meva planta taronja llima,ens va fer anar molt més enllà de la simple literatura. 

I al mig de tot plegat una planta com a protagonista secundària, un arbre de taronja llima que es converteix en el millor amic de Zezé, algú que l'escolta, li parla i fins i tot li dóna consells, sense renyar-lo, sense considerar-lo un dimoni. Una amistat que es dilueix, només una mica, quan el nen troba un amic real que el valora i una mestra que el considera el millor alumne i una persona plena de bons sentiments.

Vam parlar força estona sobre la dicotomia del personatge, nen bo, nen dolent i també sobre la seva ment extraordinàriament avançada a la seva edat, i de si era realment creïble o Vasconcelos havia tergiversat lleugerament algun matís. De si finalment guanyava el pessimisme o l'optimisme, de si, en definitiva, malgrat la tristesa i el dolor, no es podia considerar un cant a la vida, a l'amistat i a l'amor. 

Com a conclusió, de forma majoritària, encara que no unànime, podem dir que  La meva planta taronja llima és una bona novel·la, plena de lirisme i de tendresa i molt recomanable. 

Després de la tertúlia, cap a la taula. El millor del llibre: aquest sopar; va dir algú, potser exagerant. El que es pot assegurar és que, com sempre, el menú, exposat en una altra entrada d'aquest blog, va obtenir una nota alta per absoluta unanimitat.


 


  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada